La veritat és que em considero una escriptora bastant competent en castellà i català, encara que més en la llengua castellana, ja que és la meva llengua materna i la que sempre parlo. Tot i així, també escric bastant bé en català perquè és la llegua vehicular de tots els centres on he estudiat (des de l'Educació Primària fins a la universitat). Tal i com vaig dir en la primera entrada, m'agrada escriure i penso que m'expresso millor de forma escrita que de forma oral.
Quant a l'anglès, el meu nivell és intermedi i considero que he de treballar bastant per arribar a ser compeent en aquesta llengua.
Penso que el fet d'aprendre més d'una llengua facilita l'aprenentatge de l'escriptura, sobretot si són llengües que comparteixen arrels comunes, com ara les llengües romàniques. L'estudi d'una nova llengua fa que aprenguis mecanismes d'aprenentatge de la pròpia llengua que et poden servir en l'aprenentatge d'altres, com ara aprendre nou vocabulari, els temps verbals, l'ortografia, etc., en definitiva, un gran ventall d'estratègies que es posen en pràctica a l'hora d'escriure.
Del que recordo de l'aprenentatge de l'escriptura a l'Educació Primària, la major part de les activitats que fèiem eren molt repetitives, mecàniques, descontextualitzades i aïllades les unes a les altres, és a dir, no permetien un aprenentatge significatiu de la llengua.
Un cop cursada aquesta assignatura, puc dir que a les escoles s'haurien de portar a terme seqüències didàctiques en l'aprenentatge de l'escriptura, ja que permeten que els nens i nenes reflexionin sobre la pròpia llengua i és d'aquesta forma com realment s'aprèn llengua. A més, per aconseguir un aprenentatge significatiu és molt important que els alumnes sàpiguen en tot moment el sentit d'allò que estan fent, cosa que es pot aconseguir a partir de les seqüències didàctiques pel fet que aquestes disposen d'una sèrie d'objectius discursius i d'aprenentatge íntimament relacionats que permeten donar sentit des d'un inici a tot allò que s'està treballant.
